Tapas Rella 30 CC 2017 vFinal.indd

39 Pages·2017·1.15 MB·Italian

Els altres «Crevillents». Història de la interpretació...
ELS ALTRES CREVILLENTS. HISTÒRIA
DE LA INTERPRETACIÓ ETIMOLÒGICA
D’UN TOPÒNIM NOSTRAT I DADES
NOVES QUE LA CONFIRMEN
Vicent-Josep Pérez i Navarro1
IES Canonge Manchon
Mille uiae ducunt homines per saecula Romam2
Resum: Aquest article té tres propòsits: el primer, divulgar els estudis que s’han
fet sobre la interpretació etimològica del topònim Crevillent, exposant, en ordre
cronològic, els treballs que se n’ocupen. El segon, procurar d’esvair una errada
antiga que encara es perpetua: l’etimologia fantasiosa del mot Crevillent com
a procedent d’accliuis o cliuus, i donar difusió a la interpretació acceptada per
la Filologia, a partir del nom d’un fundus o propietat romana d’un personatge
anomenat Caruilius. L’origen del mot Crevillent seria, doncs: (fundus) Carui-
lianus, ʻ(predi, propietat, vil·la) d’en Carviliʼ. Aquesta és fa molt de temps, la
hipòtesi acceptada pels etimòlegs, tot i que escassament coneguda fora dels cer-
cles estrictament filològics o arqueològics. El tercer, i més important, és donar
a conéixer l’existència de topònims bessons de Crevillent: Crivillén (Aragó),
Carvilhan (Occitània) i Carviano (l’Emília-Romanya), que confirmen l’expli-
cació etimològica de Crevillent a partir d’aquell antropònim romà.
Paraules clau: Crevillent, etimologia, Caruilius, Roma, fundus.
Title: The other “Crevillents”. History of the etymology of a place name
and further data that supports its interpretation.
Abstract: This article has three goals: Firstly, spreading the studies conduc-
ted about the etymological interpretation of the place name Crevillent, presen-
ting with a chronological order, the papers that have already been carried out.
Secondly, trying to dissipate a previous error that still persists: the fanciful ety-
mology of the word Crevillent arising from “accliuis” or “cliuus”. The article
aims to disseminate the research of the interpretation accepted by philology,
that is to say, to consider that the origin comes from a fundus or roman property 1 Adreça de contacte
belonging to a character called Caruilius. Consequently, the origin of the word [email protected]
Crevillent would be (fondus) Caruiianus, “(property, villa) of Carvili”. This 2 Tots els camins duen a Roma.
hypothesis has long been supported by etymologists, even though it was relati- Liber parabolarum, Alanus ab
vely unknown outside the usual philological and archeological circles. Thirdly Insulis, s. xii.
La Rella, 30 (2017), 149-188 (ISSN: 0212-6443) 149
149 La Rella, 30 (ISSN: 0212-6443)
Vicent-Josep Pérez i Navarro
and most important, publicising the existence of the several place names of Cre-
villent: Crivillén (Aragon), Carvilhan (Occitania) and Carviano (Emilia-Roma-
na), which conform the etymological explanation of Crevillent coming from the
roman anthroponym.
Keywords: Crevillent, etymology, Caruilius, Roma, fundus.
1. inTroducció
No voldríem tenir la pretensió de demanar que, aquelles coses que
encaparren els filòlegs, arqueòlegs o historiadors, o que engresquen eru-
dits i lletraferits, hagen de ser de l’interés del comú de la gent. Tot i així,
som conscients que bona part de les filles i els fills de Crevillent s’in-
teressa per tot allò que ateny el que ells tenen per costum d’anomenar,
en tot context, «el poble». Per aquest motiu ens ha semblat convenient,
induïts sobretot per la nostra pròpia curiositat, d’indagar i divulgar tot
el que ja estava de llarg temps assentat en les ciències de l’antiguitat i
de l’edat mitjana, sobre l’etimologia del nom de Crevillent, alhora que
aportàvem algunes dades inèdites que ho refermen.
I és que, precisament, sembla poc adequat a un poble culte que, ha-
vent estat resolta aquesta qüestió i acceptada per la comunitat científica
des de fa gairebé un segle, encara a hores d’ara siga un tema desconegut
per molts crevillentins, fins i tot entre alguns que estan immersos en am-
bients acadèmics i culturals. Resulta estrany també el fet que encara es
mantinga viva, i traga el cap ací i allà, la glossa vella i acientífica que
explica el nom de Crevillent a partir d’una paraula llatina, accliuis –o
cliuus–, amb el significat de ʻcosterósʼ, tot fent servir-ne com a prova
la morfologia física d’un poble certament costerut, però que en realitat
només va créixer per damunt de muntanyars i colls a partir del segle xviii.
De fet, si acceptem de bell antuvi que el nom de Crevillent és romà en
origen, en primer lloc caldria assenyalar que els romans, tret del seu propi
poble, Roma, rarament construïen assentaments organitzats de nova planta
en sitis d’orografia irregular o costeruda. Tampoc és molt usual anomenar un
poblament humà amb un qualificatiu comú com ‘la costera’, sobretot quan
hi ha tantes costeres i tant de poble rost arreu. A més, el fet que hi haja altres
pobles amb el mateix nom, com veurem en aquest article, però amb topogra-
fia a colp d’ull sensiblement diferent, i el fet que hi haja una altra explicació
alternativa a la d’accliuis, la qual sí que es pot aplicar a tots ‒també al nostre
Crevillent, tenint en compte també el desplaçament físic de l’assentament
que potser s’esdevingué entre l’època romana i la islàmica‒, haurien de fer
oblidar per sempre aquesta vella explicació. Així, l’origen del nom de Cre-
villent s’explica només a partir d’un topoantropònim d’època romana, és a
dir, un antropònim Caruilius, esdevingut topònim Carullianus.
La Rella, 30 (ISSN: 0212-6443) 150
Els altres «Crevillents». Història de la interpretació...
Efectivament, sempre havíem escoltat dir que el nom de Crevillent
provenia d’una paraula llatina que significava ʻcosteraʼ. Fins i tot hi ha
una associació muntanyenca crevillentina anomenada Club de Montaña
Acclivis, la fundació de la qual es remunta a començaments de l’any
1980, fet que mostra la divulgació i popularitat a Crevillent d’aques-
ta etimologia errada. Mentre érem en plena confecció d’aquest article,
encara un alumne de batxillerat ens va preguntar què volia dir accliuis.
Pocs dies després, curiosament, un company de docència del depar-
tament de Geografia i Història ens consultà, per a la confecció d’un
treball sobre urbanisme en cultures antigues amb alumnes d’ESO, sobre
l’origen del poble de Crevillent: si havia estat una població romana que
els poguera servir de base per al treball, i si el nom venia de cliuus.
La resistència a desaparéixer de les errades velles dels erudits antics
ens referma en la intenció d’aclarir, reforçar i, sobretot, divulgar, els
resultats dels avanços de la ciència filològica; avanços que, per uns mo-
tius o dʼaltres, tarden molt de temps a ser assolits per la població, a la
qual precisament li hauria de convenir més de conéixer-los.
És responsable d’això en bona part el sistema educatiu que patim,
uelis nolis dirigit des de Madrid, totalment aliè als nostres interessos
com a poble, en el qual resulta més valorat i premiat de saber, per exem-
ple, el nom de rius molt llunyans a la realitat dels pobles i comarques del
País Valencià ‒i no ens referim als llargs rius que travessen les planes
amples d’Euràsia‒, que no pas el nom dels rius, barrancs, rierols, mun-
tanyes, tossals, esculls o illes que ens envolten i amb els quals tenim
contacte quotidià. Per a la imposició d’aquesta alienació estòlida, és
presentat com a excusa un cosmopolitisme fals que fingeix que és més
important estudiar les grans meravelles d’aquest ample món, que no pas
les referències geogràfiques nostrades, properes a nosaltres. Tanmateix,
als currículums dels estudis de «ciències socials», aquest universalisme
de mentida als seus creadors se’ls acaba amb els afluents del Duero,
no pas amb els del Mekong, i en realitat és una excusa per a substituir
els nostres elements geogràfics, els de la realitat quotidiana, la del País
Valencià i la dels Països Catalans, pels elements geogràfics que l’Estat
Espanyol considera com a vàlids per a la forja de la visió del món que
vol que tinguen els seus ciutadans. És així com esdevé important el Tajo
i els seus afluents, o el fet que el Guadiana té la capçalera als estanys
de Ruidera, mentre que sembla no interessar per on passa el Vinalopó,
riu que tenim al costat de casa, on sembla que l’Amílcar Barca es va
deixar la pell i que passava a la vora d’una de les ciutats iberes i després
romanes més importants: la Colonia Iulia Illici Augusta, actualment
151 La Rella, 30 (ISSN: 0212-6443)
Vicent-Josep Pérez i Navarro
també una de les ciutats i territoris més destacables, en molts aspectes,
de les terres europees.
Aquesta manera d’entendre l’educació, des de l’òptica excloent i
molt deformada, del país anomenat Espanya, que Castella ha construït a
la seua imatge per alienar i apoderar-se de les nacions veïnes, i que ara té
versions noves molt ben dissenyades que en són de fet una de millorada
de l’ensenyament del franquisme, de la restauració i del liberalisme, i
així, fins a remuntar-nos al Decret de Nova Planta, és la responsable que
els valencians escolaritzats i cultes desconeguen la geografia i història
pròpia. Ja fa molt de temps que és així, i no té perspectives de canviar.
Així doncs, com se li pot exigir a ningú que conega l’origen del nom
del seu propi poble i les implicacions culturals que això comporta? La
història no és neutra, mai no ho ha estat. Nosaltres maldem per equilibrar
una mica la balança, i pensem que donar la importància que mereix a
l’estudi etimològic d’un topònim propi i tractar de divulgar el seu conei-
xement entre els habitants del lloc que rep aquest nom és un esforç que
paga la pena. Ens veurem una mica compensats si aconseguim que alguns
crevillentins més coneguen l’origen del nom del seu poble tan estimat.
2. crònica aBreujada d’un inTerés
Per començar, manllevarem uns mots pronunciats per en Joan Co-
romines en una conferència a la Universitat de Barcelona l’any 1932,
publicats fa mig segle al volum primer d’Estudis de toponímia cata-
lana, els quals expressen amb molta exactitud el sentiment intens de
curiositat, gairebé la pruïja, que ha dut a la confecció d’aquest treball
(Coromines 1965: 7).
L’estudi dels noms de lloc és una de les coses que més han desvet-
llat la curiositat dels erudits i àdhuc del poble en general. És natu-
ral que sigui així. Aquests noms s’apliquen a l’heretat de què som
propietaris, o a la muntanya que enclou el nostre horitzó, o al riu
d’on traiem l’aigua per regar, o al poble o la ciutat que ens ha vist
néixer i que estimem per damunt de totes les altres, o a la comarca,
el país o l’estat on està emmarcada la nostra vida col·lectiva. ¿Com
fóra possible que l’home, que, des que té ús de raó, es pregunta el
perquè de totes les coses que veu i que sent, no cerqués el d’aquests
noms que tots tenim contínuament en els llavis? Així, el que sem-
pre ha interessat més en els noms de lloc és la seva etimologia. I
això per d’altres motius encara. L’etimologia dels noms de les po-
blacions està estretament lligada amb llur origen històric, i aquest
ha estat sempre objecte de recerques.
Explica tot seguit que l’estudi de l’etimologia dels topònims, entés
com a disciplina científica, és encara relativament recent, perquè els
La Rella, 30 (ISSN: 0212-6443) 152
Els altres «Crevillents». Història de la interpretació...
inicis es remunten a la meitat del segle xix. Les causes de la seua com-
plexitat són (Coromines 1965: 8):
Amb els mots de la llengua l’investigador té dues guies per cercar
l’etimologia: la figura fonètica del mot i el seu significat. Quan,
en la nostra marxa ascendent cap als orígens del mot, la fonètica
ens deixa dubte entre dues o més rutes possibles, ve la significa-
ció del mot i ens indica llavors el bon camí. Mentre que en els
noms de lloc ignorem el sentit i no ens podem fixar més que en
els sons. Es comprén, doncs, que en toponímia sigui més neces-
sària que enlloc, per a les investigacions etimològiques, el conei-
xement de les formes antigues del nom. Els noms de lloc, com
tots els mots de la llengua, han sofert en el transcurs dels segles
una evolució fonètica que els ha deformats considerablement i
ens priva de reconéixer, en la forma actual, l’etimologia.
És, efectivament, una disciplina difícil, on les afirmacions i els re-
sultats, per molt ben fonamentats que puguen semblar, poden en oca-
sions pecar d’agosarats, i on acostumen sempre a ser escadusseres les
dades més preuades, les que ens ajuden més a la interpretació, és a dir,
els registres escrits més antics d’un topònim. Per a dedicar-se a l’es-
tudi de l’etimologia toponímica com a activitat d’investigació, calen
unes coneixences pràcticament enciclopèdiques, com les que tenia el
savi barceloní, coneixences que abracen matèries diverses, com ara la
història, la geografia i la lingüística. Aquestes coneixences s’han d’es-
tendre sobre moltes èpoques, i ha de ser sòlid especialment el domini de
moltes llengües: en el cas dels topònims catalans el del llatí, les seues
descendents romàniques, l’èuscar, el celta i l’àrab, entre d’altres.
De tota aquesta erudició en tenia un bon doll en Coromines. Amb
aquest bagatge i la seua capacitat de treball, va poder assolir obres de
caràcter gairebé enciclopèdic, entre les quals, sobre el tema que ens
ocupa, s’ha d’esmentar el seu Onomasticon Cataloniae, on recull i es-
tudia una quantitat ingent de topònims nostrats, entre els quals figura
el que és l’objecte d’aquest article. No va ser el primer a assenyalar
l’etimologia correcta de Crevillent, com veurem més avall, però la seua
inclusió dins d’aquest corpus monumental li afegeix solidesa i credibi-
litat a la interpretació. L’Onomasticon Cataloniae serà el punt de refe-
rència bàsic durant molts anys per a tots els estudis sobre l’etimologia
dels nostres noms de lloc. Per això ens permetem des d’aquestes línies
ponderar el treball del mestre de les etimologies.
El propòsit de l’article present és molt més modest. Pretén enca-
rar-se amb un sol topònim, aquell que en Coromines destaca com el
que és natural que siga més estimat d’una persona: el nom del poble de
l’autor. Intenta d’una banda fer una revisió de la qüestió: de les fonts,
153 La Rella, 30 (ISSN: 0212-6443)
Vicent-Josep Pérez i Navarro
de les hipòtesis i de tot el més assenyat que s’hi ha publicat. Pretenem
reforçar la interpretació més reeixida i, alhora, ajudar-ne a la divulgació
entre els que precisament porten el gentilici de crevillentins.
La interpretació de l’etimologia del topònim Crevillent va ser ex-
pressada en primer lloc per en Menéndez Pidal, prenent com a base
en Meyer-Lübke, i ha estat corroborada entre d’altres per Coromines.
L’autor d’aquestes línies vol aportar dades noves que, pel camí compa-
ratiu, permeten confirmar l’etimologia proposada, llevant-li la mínima
resta de dubte que puga haver-hi sobre el seu encert.
La primera qüestió que ens va sorgir és la següent: hi ha altres Cre-
villents, és a dir, existeixen altres pobles amb el mateix nom? Per mo-
tius d’espai, deixem per a treballs propers la llarga reflexió que, des de
mitjans dels anys 80 del segle passat, ens va dur a interessar-nos per
aquest tema. El primer indici d’aquest fet fou l’existència de cognoms
amb una morfologia molt propera a la del nom del nostre poble, com
ara Crivillén o Crivillé. D’aquests n’hi ha una gran quantitat de variants
ortogràfiques i fonètiques, i en trobem a Múrcia, a Catalunya i a l’es-
tat francés. Encara que de segur no totes aquestes formes provenen de
topònims, n’hi ha algunes que ho són sense cap dubte. Com que, per
motius que no esmentarem ací per manca d’espai, aquests cognoms no
tenen res a veure amb el Crevillent del Baix Vinalopó, ens és forçós
de pensar que el seu origen pot trobar-se en pobles de nord enllà que
tinguen un nom molt semblant a aquest, ja que la coincidència entre la
morfologia del topònim i la dels cognoms assenyala cap a l’existència
d’alguna mena de lligam entre totes dues formes lingüístiques.
Cap a l’any 1998, per motius professionals, l’autor va haver de fixar
la seua residència a la Sénia, a la comarca del Montsià. És en aquell
lloc, al bell mig de la zona dels Ports de Morella-Tortosa-Beseit, en
una cruïlla natural, ètnica i lingüística entre l’Aragó, Catalunya i el País
Valencià, que vam sentir parlar per primera volta d’un poble anomenat
Crivillén, situat a les planes assedegades de l’actual província de Terol.
Vet ací la baula que mancava per aclarir l’origen d’alguns d’aquells
cognoms de morfologia semblant al topònim del Baix Vinalopó. A la
zona de l’anomenat Baix Aragó Històric, la més propera al curs baix del
riu Ebre al seu pas per Aragó, hi havia un poble el nom del qual coin-
cidia amb el Crevillent valencià. Prou semblant per a tenir el mateix
origen etimològic, i prou al nord per a ser el bressol del cognom murcià
Crivillén, present a la vall de Ricote, entre altres llocs.
Pocs anys després, al 2002, en una conversa amb el doctor Vicenç-Ma-
ria Rosselló i Verger, a qui vam fer de guia en una visita a Crevillent, li
La Rella, 30 (ISSN: 0212-6443) 154
Els altres «Crevillents». Història de la interpretació...
vam comentar el fet que a l’Aragó existia un poble amb el mateix nom.
Aleshores ens va desconcertar la resposta del savi geògraf: n’hi ha més
d’un. Hi havia més Crevillents en altres llocs, ras i curt. Tot i que no en
vam parlar més del tema, aquesta idea, l’existència de més pobles amb el
mateix nom, no ens va abandonar mai més. L’any 2013 poguérem con-
firmar les paraules d’en Rosselló: l’existència d’altres Crevillents, a més
de l’aragonés, i donar més solidesa, gràcies a la comparança amb aquests
altres, a la interpretació de l’origen del nom del nostre poble. En total
hem pogut constatar que hi ha almenys tres topònims més,3 «bessons»
del Crevillent valencià, d’origen inconfusiblement semblant, l’existència
dels quals confirmaria una mateixa etimologia per a tots quatre.
L’existència de topònims bessons, amb les variacions morfològiques
pròpies que la fesomia de cadascun dels parlars romànics els ha fet pren-
dre al llarg dels segles, confirma sense cap mena de dubte l’etimologia
llatina a partir d’un antropònim, que va ser proposada encertadament,
per a Crevillent i Crivillén, per Menéndez Pidal, basant-se en les inves-
tigacions de Meyer-Lübke, i que va ser recollida i acceptada en tots els
treballs posteriors. Aquests treballs es basaven, per a la fixació de l’ori-
gen d’aquest mot i d’altres com ell, en una altra comparació: amb altres
topònims, formats a partir d’antropònims diferents, però que compartien
un mateix sufix, és a dir, a partir d’una morfologia semblant aplicada a
lexemes diferents. En el casos que us presentem, coincideix la morfolo-
gia, però també el lexema, que a sobreviscut a través dels segles i de les
fronteres lingüístiques i estatals que han esquarterat la Romània Vella.
L’etimologia és una part de la lingüística que tracta d’explicar l’ori-
gen d’una paraula cercant-lo en el passat, en un estadi més arcaic de
la llengua, on el mot apareix ja, però sense haver patit determinades
modificacions, o bé en una altra llengua, de la qual ha estat manllevada
la paraula. En el cas dels topònims, com hem llegit en Coromines, molts
d’ells mostren formes irreconeixibles. La toponímia major d’una zona
no sol ser transparent per a la llengua d’ús en aquell lloc, perquè s’hi
uneixen la gran antiguitat d’alguns dels noms de lloc, originats a partir
de llengües ja desaparegudes, fins i tot desconegudes, i la influència de
3 Quan pràcticament teníem
les diferents llengües que s’han succeït en un indret, que en poden haver
closa la redacció d’aquest arti-
estat moltes i haver deixat cadascuna la seua empremta. cle, vam arribar al coneixement
d’un altre topònim de la mateixa
Altre obstacle sol ser la manca de documentació que puga ajudar
família: Criviller (en ortografia
a arribar a la forma original o a reforçar o confirmar les hipòtesis pro- francesa; desconeixem la forma
posades. La semblança del topònim actual amb paraules de la mateixa en el parlar alemany local), dins
Merviller, a Baccarat (la Lo-
llengua o d’altres pròximes és també un entrebanc, perquè pot afavorir
rena). Ens ocuparem d’aquest
l’aparició d’etimologies fictícies. Les explicacions a l’origen d’un nom llogaret en treballs posteriors.
155 La Rella, 30 (ISSN: 0212-6443)
Vicent-Josep Pérez i Navarro
de lloc producte de l’etimologia popular o d’interpretacions antigues,
no filològiques, solen ser generalment errades. En ocasions es reforcen
amb la consideració de les característiques orogràfiques del lloc al qual
dóna nom el topònim, quan es dóna el fet que un terme, antic o mo-
dern, que designa aquests accidents orogràfics, s’assembla al topònim.
És precisament aquest el cas de la primera explicació que es va donar a
l’origen del nom Crevillent, que passem tot seguit a referir.
3. priMeres proposTes per a l’eTiMologia del TopòniM
crevilleNT
La primera hipòtesi s’ha de situar més aïnes en el camp de l’etimo-
logia popular, tot i comptar amb la comparació amb el llatí, més que no
pas en un intent rigorós de resoldre la qüestió. El seu origen el podem
rastrejar en l’erudició de les cròniques del segle xvi, molt lluny de la
ciència filològica moderna. Es tracta de fer derivar el nom de Crevillent
de l’adjectiu accliuis ʻcosterósʼ o del substantiu cliuus ʻcosteraʼ. L’ex-
plicació arriba incòlume fins a finals del segle xx, quan la lingüística
feia molt de temps que havia formulat una hipòtesi més científica.
La raó principal d’aquesta etimologia era una de les formes de pro-
núncia popular del nom, Clevillent, recollida ja en texts impresos antics.
Aquesta pronúncia, viva encara als pobles catalanoparlants propers, no
s’escolta mai a Crevillent, per purisme i ultracorrecció. És factor clau
en la persistència d’aquesta interpretació el fet que bona part del poble
actual se situa al raiguer de la serra que duu el seu nom. Aquesta oro-
grafia costeruda ha crescut durant els últims segles, perquè amb l’aug-
ment de la població després de la crisi de l’expulsió dels moriscs i els
episodis epidèmics del segle xvii, les habitances, cases i coves, han
anat escalant i situant-se en llomes i barranquets. Crevillent no és més
costerut que altres pobles, i de pobles rosts n’hi ha molts, amb noms
que no tenen cap relació amb l’orografia. Només en el cas de Crevillent/
Clevillent, i agafada amb pinces, es pot establir una semblança amb la
paraula accliuis, amb la pretensió de descriure el lloc.
No hi ha cap prova documental, ni a favor ni en contra, que puga
servir per explicar l’origen del nom Crevillent a partir d’aquests mots
llatins. Però dins el vast territori de l’Imperi Romà no sabem d’un cas
semblant que, a partir del llatí accliuis per designar un lloc costerut
s’haja desenvolupat un topònim tal. A més, filològicament no se sosté,
perquè la forma accliuis no pot explicar la morfologia del nom, amb un
sufix -llen(t). La sufixació és clau per a prescindir d’aquesta explicació.
Aquesta etimologia és, doncs, completament descartable.
La Rella, 30 (ISSN: 0212-6443) 156
Els altres «Crevillents». Història de la interpretació...
Podem rastrejar els texts on va aparéixer l’etimologia, retrocedint
en el temps, en la revisió d’obres històriques en les quals s’esmentava
Crevillent. Partim del Compendio Histórico Oriolano, del professor de
llatí en Joseph Montesinos4 (Latorre 2010: 16-23) , on trobem escrit el
següent (la negreta és nostra):
En un recuesto a 3 leguas de la ciudad de Orihuela a su norte
está la ilustre villa de Crevillente. […] Sus naturales son los más
labradores y los ratos que no se ocupan en la agricultura, los de-
dican en hacer esteras finas de juncos muy labradas, y de varios
colores, como las que vienen de Portugal. Esta villa fue fundada
por los romanos, como lo confirman varias inscripciones que
aún permanecen y referiré más adelante. Fue villa de consi-
deración, á la que llamaron Acclivis, que es lo mismo que sitio
costanero, o montuoso. […] Mi Venerable Doctor Montesinos
dice: Crevillente, villa cerca de Elche. Pobláronla romanos,
dándola el nombre que conserva derivado de Enclivis que
significa cosa costerosa por cuadrarle á su sitio. […] El sabio
Don Rodrigo Méndez Silva en su Población General de España,
folio 218 buelto, columna 2, dice así: Crevillente en un recuesto
á Elche cercano; tomó planta la villa de Crevillente, fértil en pan,
ganados y cazas, labrando preciadas esteras de juncos, como las
Portuguesas; habítanla 250 vecinos, en una parroquia. Pobláron-
la Romanos, dándole el nombre que conserva, derivado de
Aclivis, que fue una costera por el sitio.
A partir d’aquesta citació, consultem l’obra esmentada de Méndez
Silva (1645),5 on trobem, al revers de la pàgina 218:
[VILLA DE Cleuillente. CAPITVLO LXXI.] EN vn recuesto a
Elche cercano, tomo plata (sic) la villa de Cleuillente; fertil de pan,
ganados, y caças, labrando preciadas esteras de juncos como las
Portuguesa, habitanla 250. Vezinos, vna Parroquia. Poblaronla 4 Obra conservada manuscrita
Romanos, dandola el nõbre q cõserua, deriuado de Accliuis, de la mà de l’autor, redactada a
que suena Costero, por el sitio. lib. 6. Cap. 9. cavall del segles xviii-xix.
5 L’obra es pot consultar a Bi-
Si cerquem la font citada pel text anterior, hi trobem el següent, al blioteca Virtual del Patrimonio
capítol ix, llibre 6é (dècada 1a, segona part), dedicat a Elx i comarca, Biblografico, bvpb.mcu.es.
6 Es refereix a Elx, cap de la co-
(Escolano 1611: 67):
marca en la qual l’autor inclou
De pueblos, demás del nuevo de Santa Pola, de quien queda he- Santa Pola, Crevillent i Asp.
cha memoria atrás, la reconocen por su cabeça6 el antiguo Cleui- 7 És potser la Historia de rebus
llente, habitado de Moriscos, en número de quatrocientas casas. Hispaniae, de Juan de Maria-
Habló dél la historia general de España, en las guerras del Cid.7 Y na, Toledo, 1592; Den Haag,
1733; traducció al castellà
téngole por de tiempo de los Romanos, los quales le dieron el
Historia general de España,
nombre de Cleuillente, de la palabra latina Cliuo, que signifi-
Toledo, 1601. Tanmateix, no
ca lugar costeroso, y de cuestas; como lo es el nuestro.
hem trobat enlloc cap esment
de Crevillent en aquesta versió,
Gozálvez (1983: 15-16) recull les dues etimologies indiscriminada-
que, pel títol, sembla que és la
ment, sense indicar quina d’elles és el resultat de la investigació filolò- que esmenta aquí Escolano.
157 La Rella, 30 (ISSN: 0212-6443)
Vicent-Josep Pérez i Navarro
gica. El llibre d’aquest autor, que tenia una edició anterior, publicada en
1971 per la Universitat de València, és ben conegut a Crevillent, perquè
se’n van fer molts exemplars i es van repartir per centres educatius i ins-
titucions culturals. És segur que l’actual coneixement de l’etimologia del
nom del poble entre els crevillentins parteix de la lectura d’aquest llibre.
La interpretació antiga hi és esmentada en primer lloc, i aquesta
informació sobre l’origen del topònim apareix barrejada, sense destriar,
amb la qüestió de l’origen romà de la mateixa població; l’origen eti-
mològic del topònim està supeditat, com a informació secundària, al
consens sobre l’origen romà del poblament i del mateix mot. No es té
en compte que tan important ‒o més encara‒ resulta el fet que el nom
Crevillent tinga origen romà, com el fet que el seu origen siga el nom
d’un antropònim aplicat a una possessió d’aquella època, que formaria
part de tot un sistema de poblament i explotació del territori d’un perí-
ode fonamental de la nostra història i de tot Occident, i no cap adjectiu
descriptiu de la morfologia del paisatge. El tractament tradicional de
l’etimologia en els relats històrics antics és només una curiositat erudi-
ta, especulativa, que no té res a veure amb la interpretació etimològica
feta per la lingüística moderna. Les dues etimologies del topònim són
fruit, cadascuna d’elles, de dues maneres d’entendre la història, i per
tant no són equiparables en un text científic.
Cal dir que aquesta obra és un estudi de geografia humana contemporà-
nia, i les dades històriques i etimològiques no passen de ser la introducció
obligada que demana un treball d’aquestes característiques. En qualsevol
cas, ací podem també espigolar les citacions d’on es trau la informació:
Un supuesto origen romano es basado por diversos historiadores8,
más que sobre restos arqueológicos o documentos escritos, en
el nombre mismo de Crevillente. El topónimo se hace derivar
de las palabras latinas clivus o acclivis, que se traducen por
«pendiente, cuesta» o «que está cuesta arriba, en pendiente»,
respectivamente. I, en efecto, Crevillente, situada al pie de la
sierra del mismo nombre, es población asentada toda ella so-
8 El terme historiadores pot
bre numerosas pendientes. Este origen romano lo atestiguan casi
induir a confusió, atés que no
es tracta d’historiadors mo- todos los cronistas e historiadores locales de épocas pasadas que
derns, investigadors d’història hablan sobre el origen de Crevillente. […] Modernamente, en
amb tècniques i metodologia diversos estudios filológicos que hacen referencia al topónimo
modernes, sinó d’autors de Crevillente, se coincide con los anteriores en atribuir un origen
cròniques antigues. De fet, una romano a esta palabra y, por tanto, a la población. El prime-
mica més avall sí que parla de
ro, cronológicamente, es el Diccionari Català-Valencià-Balear
«cronistas e historiadores lo-
(1950, de A. M. Alcover, que atribuye a Crevillente una etimolo-
cales de épocas pasadas», per
gía de la palabra latina Carvilianus, nombre derivado de Car-
a justificar el possible origen
romà de la població (Gozál- vilius, con el cambio de -anen -en(t), que se encuentra en otros
vez 1983: 15). nombres de lugar valencianos, como Agullent, procedente de
La Rella, 30 (ISSN: 0212-6443) 158