Espai de diáleg. Itineraris interiors femenins i masculins. Anna M. Vidal Juliol 2002

258 Pages·2008·13.28 MB·Spanish

/ •
Espai de diáleg.
Itineraris interiors femenins i masculins.
Anna M. Vidal
Juliol 2002

Espai de diáleg
Itineraris interiors femenins i masculins
Index 1
Introducció 3
Primeres passes 7
Mapes 13
Els primers homes 41
Los primeros hombres 41
Mujeres seguidoras del tao 68
Grup d'escolta entre dones 76
Tallers de dones a Sabadell 98
M. Solerdelcoll i el Grup de dones de Manlleu 114
Mujeres en busca de una identidad. M. Collet—123
Homes per la Igualtat, a Jerez—126
Mujeres y Salud desde el Sur—140
Grup de Jerez 151
J V Marqués- Ponent—158
Hombres de Estepa 165
PeterSzilz 171
Fernando Villadango....l74
Gnipde_Sevilla ..J76
u
Grup de Pamplona....179
Asamblea de Mujeres Yerbabuena.... 182
Erik Pescador 184
María Doña i les dones maltractades 186
L'Angels de Próleg, la llibreria de les dones 192
L'Eloisa i els megagrups a Sudamérica 200
Carmen y la Asociación de Autoayuda 205
Tres mujeres. C. López, V. Sau, M. Panikker....2O8
Susana Volosín. Mujeres y cuerpo....227
Paule Salomón, filósofa y terapeuta 234
Guy Corneau y la red de grupos francófonos 244
Los espacios de diálogo 249
Introducció
Cada matí, quan comenta un nou dia, adoptem la posició vertical per encarar els nous
reptes i oferiments que la vida ens presenta. A vegades sembla que naveguem per una mar
en calma, altres, pero, ens sentim naufragar en mig de turmentes imponents. Sovint topem
amb obstacles que semblen encaparrar-se amb fermesa inamovible a fer-se presents en el
nostre camí. Ja es diu que els humans tenim un do particular per ensopegar mes d'una
vegada amb la mateixa pedra.... Avancem per la nostra ruta amb mes o menys bon humor,
posem en joc els recursos que podem, i caminem en solitari, malgrat que les multituds ens
rodegin, peí recorregut tan particular del nostre aprenentatge vital.
De vegades, aquesta soledat primordial ens aclapara, fa que ens desorientem, sembla que
caiguem en Ilacunes de confusió, fins que una nova llum torna a ¡Iluminar un tram mes del
camí. Aleshores ens sembla que la vida torna a somriure'ns i a enlluernar-nos amb les seves
meravelles. Ens tornerri a sentir emparats per l'univers. Si tenim la sort de gaudir de bones
amistats, podem compartir de tant en tant els interrogants i dubtes que s'alcen davant les
cruílles que ens torben, o les alegries pels nous descobriments. Després, ens tornem a
recollir en aquest espai privat que nia al nostre interior amb una sensació d'oxigenaeió que
sembla aclarir la vista. Els contorns es perfilen amb mes nitidesa i els colors han guanyat
brillantor.
Sovint, pero, el ritme de vida en el qual estem immergits no ens brinda masses oportunitats
per aqüestes trobades. Al contrari, s'encaparra en empentar-nos de manera poc respectuosa
a través deis horaris anotats a una agenda farcida d'obligacions i de circuits repetitius.
Dediquem també moltes hores a cpnviure amb un diáleg mental que dona voltes sobre sí
mateix, acumulant uns nusos deis quals a vegades costa treure'n l'entrellat.
Fa já mes d'un parell d'anys la vida em va Henear una proposta, (que vaig agafar al vol), de
la ma d'un grup de dones que havien decidit iniciar unes trobades periódiques per
reflexionar sobre el sentit de ser dona i el de la propia vida. Em vaig incorporar a
l'aventura, sense saber massa bé qué podia donar de sí. Senzillament em venia de gust i la
meva intuido m'hi empentava.
Aviat vaig descobrir que estávem construint un espai privilegiat que agafava
progressivament una gran importancia per cada una de nosaltres. Estem totes en una franja
d'edats en queja es compta amb un passat que et porta a plantejar-te interrogants profunds
sobre com has viscut, qui ets, qué vols, i molt especialment sobre com seguir avancant per
la vida. (Es una manera elegant de dir que som uns "quarentones"). Amb el pas deis mesos
aquest espai s'ha conyertit en un punt^de referencia, des del que_ compartim experiéncies,_
aprenem a escoltar, a no jutjar, a relativitzar i a carregar les bateries. S'ha creat un camp
d'energia que respectem i cultivem, i que al mateix temps ens alimenta. Ens ha permés
constatar la riquesa de l'energia femenina, la seva saviesa i creativitat així que se li permet
un espai i un temps per que es manifesti.
Aquesta experiencia es va donar a la meva vida en un moment en el qual travessava un
d'aquest temporals que esmentava a les primeres ratlles d'aquest escrit, un d'aquests que et
fan anar tant a fons que després tot es veu amb uns ulls nous. El temps de tempesta em va
fer allunyar una bona temporada de la vida pública i professional, i l'espai de dones era un
pont priviíegiat que m'unia a les realitats d'altres vides que em permetien, entre altres
coses, ressituar el meu trángol en uns parámetres ni mes ni menys importants que qualsevol
altra quota de patiment que a tota persona, peí sol fet d'estar viva, un dia o altra se li
presenta. I només aixó, ja resultava molt saludable....
Pero l'experiéncia del grup va fer que anés madurant lentament una sensació que va trigar
un temps a agafar forma definida. Sentia que pagava la pena donar a conéixer la nostra
iniciativa, peí que té de simple i enriquidora i perqué la veia a l'abast de tothom qui volgués
viure'n la seva. Finalment, en tres dies, com si un catalitzador hagués abocat la gota que
faltava a la proveta, el projecte "Espai de diáleg, itineraris interiors femenins i masculins"
va agafar forma. No sabia com el podría tirar endavant, pero hi havia en mi una certesa que
estava viu, i que faria camí.
Tot és realment com un joc de camins que dibuixen uns recorreguts. Mentre els fem, pas a
pas, no en veiem l'estructura global. Per cert, encara no us he dit que el nostre grup de
dones es diu Mapes precisament peí que teñen els mapes d'eina per a orientar-se en un
territori desconegut. Només que en aquest cas, el mapa es va dibuixant a copia que anem
vivint i compartint, sense saber quin territori quedará defínit sobre el paper. De moment
només constatem que está trenat amb diferents colors, i que el nord está a l'interior de cada
una de nosaltres, en connexió amb el cel i la térra.
No vaig haver de caminar gaire amb el projecte sota la ma. Aviat la Fundació Jaume Bofill,
després d'una llarga conversa amb Jordi Porta, de la qual en guardo un record molt viu, va
assumir permetre la seva arrencada i em va concedir una beca. La vaig interpretar com una
resposta de la vida a que anava per bon camí i vaig posar ñl a l'agulla.
La idea inicial era recollir les experiéncies de cada una de les participants a Mapes, mes les
d'algunes altres dones que estaven vivint grups similars i deis quals mica en mica m'havia
assabentat de la seva existencia. Volia veure qué estava donant de si el diáleg entre dones
en aquests moments i permetre que la difusió d'aquestes vivéncies poguessin servir
d'estímul a altres dones per accedir a aquests espais de tanta riquesa. Pero era inevitable, va
sorgir rápidament un altre interrogant: i els homes? Qué passa amb el diáleg entre homes?
Vaig seguir estirant del fíl. Hi havia hagut grups d'homes ais anys setanta i vuitanta Una
vegada mes la vida jugava les seves cartes, i amb sincronicitats i confluéncies, de sobte
comencava a connectar facilment amb homes relacionats amb aquests tipus de vivéncies. I
és ciar, qué venia a continuació? el següent interrogant: qué passa amb el diáleg entre
homes i dones.? Deixem la pregunta a Taire, de moment...
Amb 1'empenta moral fruit de la concessió de la beca, vaig llencar-me apassionadament a
concertar cites. Vaig haver d'anar trobant la mesura, perqué no et pots ficar en masses
móns. personáis a la vegada si no vols que les sensacions es barregin, tot i les notes o les
cintes que graves. Entrevistar és una activitat que sempre m'ha agradat. En vaig descobrir
el gust i la dimensió al Ilarg deis meus anys de treball a la televisió. Exercir de periodista
permet, de vegades, el privilegi de teñir autorització per picar a moltes portes, preguntar,
acostar-te a les vivéncies d'un munt de persones de les quals no en sabries res si no fos per
aquest ofici. La immersió en el tema va ser total, amb una combinació de converses,
lectures i desplacaments, que s'anaven posant davant meu sense treva i que es conjugaven
amb les meves reflexions mes personáis. Aixó va durar un temps, fins que vaig sentir que el
material agafava vida propia i havia de parar un moment, dialogar també amb ell, per acotar
i estructurar el que estava recollint.
A tot aixó, en Jordi Porta s'havia jubilat, i vaig teñir la meva primera entrevista amb la
Teresa Climent, persona que la Fundació havia designat per fer un seguiment del meu
treball. Aquesta primera trobada va teñir lloc quan jo estava en el moment de veure la
immensitat de les possibilitats que el projecte em suggeria. Tot i la clara noció d'haver de
definir uns límits, la trobada amb la Teresa encara em va obrir mes camins. Alguns
suggeriments seus i algún que altre llibre mes varen afegir fils interessants a l'entrellat en
el qual em movia.
També de mica en mica se m'ha fet clara quina era la manera de presentar el material
recollit. Miraré que pógueu compartir l'aventura que está suposant indagar en les itineraris
interiors de dones i d'homes, amb respecte i fidelitat al que se m'ha confiat. De totes les
confidéncies recollides se'n desprenen reflexions, interrogants, conclusions, i en tot cas,
queda patent la importancia vital deis espais de diáleg, tant entre dones com entre homes,
davant un món complex i en crisi constant, que ens interpel-la mes enllá del genere, com a
éssers humans..
Si els espais de diáleg es perfilen com una de les eines fonamentals d'una redefínició de la
propia identitat, semblen també posar uns bases interessants per afavorir la construcció del
pont que va d'un a l'altre, per assumir la propia identitat des de la qual poder respectar i
comprendre !a de l'altre, la del que és diferent. Si les dones están fent un camí cap a la seva
eclosió mes enllá de submissions o reivindicacions, si els homes veuen trontollar els
esquemes sobre els quals es basava la seva masculinitat i es senten desorientáis davant les
transformadons, no sempre plañeres, de les dones, está damunt la taula una necessitat
urgent de diáleg entre generes.
Reculem una mica. Tornem a la recerca de grups. En un inici pensava connectar tant sois
amb grups similars al meu. Es a dir, petits grups, nascuts d'iniciatives personáis, que
decideixen trobar-se amb una certa regularitat. Pero aviat vaig adonar-me que hi havia
altres maneres de funcionar i que era de calaix que també s'havien de contemplar. A grans
trets, hi ha dos territoris: el deis grups naturals -com he sabut que s'anomenen- , que
funcionen en un esquema de total horitzontalitat i on els diners no intervenen, i els que
proposen directament dur a terme tallers sobre temes acotats, on hi ha una persona que fa
de conductora. Aquests deriven de plantejaments mes propers al món de les terápies i
acostumen a estar portats per una persona que exerceix_ de terapeuta. En_ aquests darrers
casos apareix la quota económica a pagar per part deis assistents al grup. Encara hi ha
alguns grups mes específics, de suport en torn a problemátiques greus com determinades
malalties o la violencia, altres que es troben per compartir activitats artístiques, altres que
han resultat deis moviments socials ais barris, de les escoles d'adults... El ventall és ampli i
ríe. El denominador comú és el reconeixement del valor que té el fet de compartir
experiéncies vitáis en grup i de com la collita personal incideix també en la manera
d'intervenir a la vida privada i pública.
El fenomen no és nou. Hi ha una línia que uneix els grups actuáis amb moments de grans
transformacions socials en epoques anteriors, pero si que semblen respondre a un buit creat
per la progressiva individualització de la societat contemporánia, especialment la
occidental i tzad a, i per tant a una pérdua del sentiment tribal, de grup, que permetia una
immersió en el fet comunitari que a hores d'ara és ben diferent.
A mes, les dones, peí fet d'haver avancat posicions al món exterior, al món professional i
laboral, sovint han posat en marxa mecanismes propers a estructures masculines, de manera
que es desdibuixava la propia identitat. Tampoc s'ha d'oblidar que la transformació de les
céMules familiars en un procésd'empetitiment, que redueix la convivencia a pares i filis en
el millor deis casos, per no parlar de la progressió de les famílies monoparentals, deixen
enrera la convivencia mes tribal on les diferents generacions convivien i on es transmetien
gairebé per osmosi tradicions i hábits de generació en generació, que identificaven els
generes de forma dita natural. Es cert pero que també es traspassaven distorsions i carcasses
socials. Aixó, adobat amb el poc temps reservat al cultiu personal, donada la
preponderancia del temps emprat a guanyar-se la vida, deixa a les dones en uns espais que
teñen molt d'a'íllament íntim.
El fet és que cada vegada son mes les veus que preñen la iniciativa de respondre ais nous
interrogants que sorgeixen entre els homes i les dones. Sembla que parlar de genere está de
moda. Sembla que el genere te molt a ferper aclarir-se a l'inici del nou mileni.
Trobareu a les planes següents el fruit del meu recorregut. No ha estat plantejat des del
rigor académic si no que respon a un diáleg amb la vida, on ella ha anat jugant les seves
cartes: a cada pas quejo feia, amb una brújula intuitiva com a únic punt de referencia, ella
hi deia la seva i m'obria noves portes. He mirat de ser el mes fidel possible a l'hora de
passar a paper la collita d'aquesta aventura, que a hores d'ara no sentó que estigui acabada.
Al contrari, mostra uns horitzons amplis davant la necessitat personal i social d'assolir una
mes gran comprensió de qui som, de com ens construím com a persones, i quin món estem
fent possible a partir d'aquestes preses de consciéncia.
En tot cas, desitjo de tot cor que cada vegada siguin mes les persones que puguin tastar la
potencia que es desprén del fet de compartir amb sinceritat, escoltar des del cor sense jutjar
i reflexionar en grup sobre els itinefaris personáis que s'orienten cap a una evolució de la
consciéncia i una harmonització amb els aspectes mes essencials del viure.
Primeres passes
Sense gairebé ni adonar-me'n, a la meva agenda s'ha anat configurant una llista de dones
per entrevistar que sembla teñir vida propia. Algunes cites ja están confirmades, altres no
encara. Pero entre mig he de fer una escapada a Madrid . Creia que suposaria un petit
paréntesis en la tasca deis itineraris interiors. No va pas ser així. En el marc del Congrés per
la Pau que havia organitzat la Fundació de Lama Gangchen, vaig escoltar, entre altres, una
ponencia que va ressonar amb forca amb el meu projecte. Es tractava de la intervenció de
María López, que sota el títol: Una educació per la pau, proposta per la prevenció de la
violencia contra les dones, parlava d'un recorregut marcat peí reconeixement del valor de
les trobades entre dones. Vaig prendre apunts de la ponencia, mirava que no se'm perdés
res del que em semblava essencial, i vibrava amb les notes d'una sintonía que reconeixia
molt propera a la meva. Així que es va fínalitzar la sessió, em vaig adrecar a ella i vaig
establir un primer contacte. Várem bescanviar unes paraules apressades, en un racó de la
sala, com si volguéssim que hi cabessin totes en un breu espai de temps. Es va crear aquesta
complicitat que sorgeix sovint entre dones quan descobreixen que parlen un llenguatge
similar des del qual es pot compartir i comprendre. Ens várem acomiadar amb un intercanvi
de números de teléfon i d'adreces de correu electrónic, per poder seguir mantenint el fil a
partir d'aquella primera puntada enfilada a l'atzar. Em va confessar que mentre preparava
la ponencia desitjava que algú recollís el seu missatge...
La María López va comencar per valorar la influencia que per ella havia suposat connectar
amb el budisme i amb les ensenyances de Lama Gangchen, nou anys enrera, especialment
peí fet que oferten solucions ais problemes que ens planteja la vida quotidiana. Ens va
parlar d'un petit grup, composat per quatre noies i quatre nois, que de manera espontánia
varen decidir compartir un espai de meditació. Pero aviat varen aparéixer diferents maneres
d'enfocar la práctica. L'any 92 va ser l'any de la trobada amb el Lama. La María en parla
amb emoció i respecte. Avui pot valorar que aquella trobada va ser molt especial per ella en
un pía interior, tot i que ha trigat anys en comprendre el procés que es va desencadenar a
partir d'aquell punt.
Aquest punt d'entrada ja em va cridar 1'atenció. Per a mi també hi havia hagut una trobada
feia nou anys amb aquest Lama i la seva tasca, i també m'ha calgut el pas del temps per
veure com aquell moment marcava un punt d'inflexió en el meu camí del qual he anat
prenent consciéncia progressivament.
Els treballs amb Lama Gangchen varen suposar per la María una ajuda important per
acceptar-se com a dona. Recorda que en aquell contacte alguna cosa es va destapar i va
brollar un plor poderos. Feia anys que no ho feia, i poder plorar va ser un primer pas cap a
alliberar una partjle la seva_ energía femenina que no es manifestava. Ara comparteix amb
el públic el fet que ha aprés a contemplar-se amb mes capacitat d'acceptació, mes afecte i
menys arrogancia. Hi ha una llum que es manté viva des d'aquell moment, en paraHel ais
vaivens del pas de la vida. S'adona que accepta mes a les dones i ais homes amb les seves
respectives energies, hi ha mes pau interior i viu una relació mes pacífica entre el masculí i
el femení.
Des de la seva adolescencia sentia preocupació per la situado de les dones. A dintre seu
albergava un esperit de lluita i rebel-lió. Tot i així, no participava en els moviments
feministes que culpaven amb ferocitat ais homes, pero no escapava de la seva lluita interna
individual i si que sentia intolerancia cap a les actituds masclistes que discriminaven la
dona.
La María reconeix que ha tingut una vida mes aviat fácil, sense excessius problemes. No ha
patit grans discriminacions. Ens parla d'una vida que respondria al concepte "progre" que
ens sitúa en un registre cultural ben definit. Des d'aquest context fa esment deis seus
problemes per manegar els seves emocions. Li va costar adonar-se malgrat que les seves
idees eren progressistes, les seves emocions eren ancestrals.
Creu que aquest conflicte és compartit per moltes de les dones que es sentíem "progres" els
anys setanta i vuitanta. Son moltes les que han hagut d'endinsar-se en elles mateixes a la
recerca de la resolució de conflictes que tenallaven la vida interior... i exterior. Quan les
emocions no s'han treballat romanen es estat primitiu. La Mana va prendre consciéncia de
com el seu cap i el seu cor caminaven cadascú peí seu cantó, i generaven lluita i dolor. Des
d'aquí culpava els homes d'insensibilitat.
Es advocada de professió. Degut a la seva feina, aviat va connectar amb els col-lectius que
defensen els drets de les dones i des del dret de les dones no va trigar a arribar a la
problemática deis abusos i els mals tractaments. Va conéixer amb mes duresa del que havia
pogut conéixer anteriorment la situado de la dona. Va constatar que, de fet, on mes
discriminades estaven les dones era a la seva propia casa. Va decidir participar a una
associació de dones juristes per ajudar a les dones que sol-liciten ajuda legal. Ben aviat pero
va constatar que les campanyes de difusió per defensar els drets de les dones no
fiincionaven. Es mes, s'atreveix a aventurar que en alguns casos fíns i tot arriben a ser
contraproduents.
Per altra banda se li plantejava un fort interrogant quan veia que les dones que havien
demanat ajut es feien enrera i tornaven al costat deis seus maltractadors. Qué está passant?
Perqué els homes maltracten físicament i psicológicament les dones? Perqué les dones ho
accepten? En aquest context entra en contacte amb el budisme i comenca a treballar amb
les seves emocions. Quan va prendre consciéncia que sense treballar amb les emocions no
es podia modificar res, va voler transmetre aquesta óptica a les dones juristes amb les" que
coHaborava. Pero aquest plantejament no va passar la barrera, no va ser acollit com ella
esperava.
En aquest punt sent que podia ser útil crear grups d'autoajuda amb aquest enfocament. Es
forma un grup. Tot i que ella considera que no el necessita, s'hi apunta, amb la idea de
donar un pop de má. No triga gaire a descobrir que obtenia un granbenefíci d'escoltar com
les demés dones expressaven les seves emocions.
Al sí del grup, al comencament va aparéixer molt odi i ressentiment. El mes immediat era
tirar les culpes damunt el company. Es feia difícil educar en l'orientació cap al diáleg. Pero
de mica en mica varen anar aprenent a escoltar-se, cosa no tan senzilla com es podría
pensar d'entrada. Per regla general ens importa mes el que nosaltres volem dir, i per altra
banda no resulta fácil parlar d'una mateixa. També acostumem a jutjat tot el que ens rodeja.
A copia que avancaven anaven confígurant un manual d'instruccions a teñir en compte en